Viure al carrer amb contracte fix: una nova realitat

El prohibitiu preu dels lloguers a Eivissa ha empès molta gent a viure en autocaravanes o furgonetes tot i que molts d’ells tenen contracte fix des de fa anys.

Ja fa dos anys que Franco va decidir invertir els estalvis en una autocaravana. Feia quatre anys que residia a Eivissa i s’havia afartat del preu dels lloguers i els pisos petits i humits que va trobar a l’illa. Va calcular amb la parella el que pagaven per un any de lloguer i es van comprar un modern vehicle equipat amb plaques solars que els abasteix de llum i aigua calenta. Es troben tan còmodes que l’arribada d’un nadó, que ara tot just té 10 mesos, no els ha fet replantejar-se la seva situació. Franco se sent afortunat d’haver pres aquella decisió en el seu moment i contempla, amb estupor, com el polígon on va plantar la seva casa amb rodes s’ha anat omplint de furgonetes, caravanes o cotxes. Els seus nous veïns no van prendre la decisió per gust, sinó que s’hi han vist obligats a causa de la febre del lloguer vacacional, que ja està empenyent treballadors amb contracte fix a viure al carrer.

Una nova ciutat ambulant

“La situació és gravíssima”, afirma aquest vigilant de seguretat privada. Assegura que, generalment, es troba amb “gent jove, tots amb feina tot l’any, que no estan disposats a pagar el que demanen per un lloguer”. També hi ha altres casos més desesperats com el d’un company de feina a qui va “enxampar” dormint al cotxe al mateix polígon on ell resideix. “Estava molt avergonyit, però, finalment, va reconèixer que l’havien fet fora de l’habitació que tenia llogada per 500 euros al mes perquè volien començar a llogar-la a turistes. Ara no troba res que pugui pagar”, explica. El company encara té la possibilitat de dutxar-se a les instal·lacions de la companyia on fan feina, però Franco assegura que altres dels seus nous veïns s’han inscrit en un gimnàs només per tenir dret a dutxa.

L’acumulació de vehicles en aquests polígons als afores de Vila comencen a ser molt evidents, però, ara per ara, la policia no actua. “A mi, en dos anys, només han vingut un cop a demanar-me els papers i quan han vist que estaven en regla se n’han anat”, assegura Franco. Amb tot, es tem que la situació es degradi per la proliferació de vehicles en males condicions. “He vist furgonetes que només tenen un parell de taulons per muntar un llit i dormir”, assegura. Fins i tot, afegeix, fa poc ja va haver d’anar a advertir a uns individus que estaven fent foc al mateix aparcament, “com si fóssim a un càmping”, lamenta.

Gentrificació total

Els greuges provocats pel desorbitadíssim augment dels lloguers ha mobilitzat la ciutadania. El grup més actiu és Afectats pels lloguers a Eivissa, que s’ha convertit en el principal fòrum de denúncia a les xarxes socials. En el moment de tancar aquesta edició, el darrer anunci que denunciaven era el d’un petit apartament d’una sola habitació que es llogava per a tota la temporada a un preu de 1.650 euros al mes. Un preu prohibitiu, per tant, per a, posem per cas, una parella de treballadors amb un sou estàndard de 1.100-1.200 euros. “El veritable problema és que s’han retirat els pisos de la població local en favor d’un lloguer turístic en condicions irregulars i, sobretot, emparat per una opacitat fiscal molt gran que faciliten els portals”, explica Pedro Gil, un dels membres del ‘Departament Tècnic’ de la plataforma que es dedica a recopilar dades i a investigar el fenomen en general. Gil ha treballat tota la vida en el món de l’empresa turística i reconeix que no té “una consciència social especialment sensible”, però que no ha pogut evitar vessar algunes llàgrimes davant alguns dels testimonis que ha conegut. Gil admet que estan un poc cansats d’explicar aquest tipus d’històries i que ara volen centrar esforços a cercar solucions.

Com hem arribat fins aquí

El diagnòstic és complex, però Gil n’assenyala tres vectors fonamentals: una tradició d’opacitat fiscal lligada al turisme de luxe i l’oci; una deixadesa històrica de l’Administració en les tasques d’inspecció i la manca de compromís amb la supervisió de les plataformes a internet.

Les primeres investigacions han revelat que hi ha individus que tenen anunciats fins a 25 pisos al mateix portal. “Ràpidament s’ha fet un ús molt pervers del que s’anomenà ‘economia col·laborativa’. La llei de dades obliga aquests portals a protegir la identitat del client. Això suposa una trinxera perfecta per desenvolupar un negoci fora de l’abast d’Hisenda”, explica.

Eivissa, a més, ja presentava un brou de cultiu propici. “Molts dels que estam investigant ja venien del lloguer il·legal de les viles o embarcacions o estan relacionats amb les màfies que venen entrades de discoteca”, afegeix. La plataforma té identificades diverses organitzacions que han acaparat els apartaments i els han llogat per a tota la temporada (sempre amb diner negre) per anar-los rellogant posteriorment per dies. Majoritàriament, diu, són italians, però n’hi ha d’anglesos i d’alemanys. En general operen a les zones de Figueretes i Platja d’en Bossa, a prop de la vida nocturna. “Si ets capaç de llogar-li als clients el pis, una moto, traslladar-lo de l’aeroport i vendre-li l’entrada de la discoteca, el resultat són una sèrie d’organitzacions que creixen i aglutinen una gran activitat que no paga imposts”, diu.

Des de la plataforma consideren que el Consell d’Eivissa està començant a reaccionar i celebren que, aquesta mateixa setmana, hagi recordat l’obligatorietat per als comercialitzadors d’habitatges d’incloure el seu número de registre als anuncis d’internet. Gil reclama, no obstant això, una campanya intensa d’inspeccions que acabi amb la “sensació d’impunitat” dels malfactors. “No em serveix l’excusa de la manca de recursos. Si en fas caure tres, els altres s’acolloniran”.

Mentre l’Administració s’ho pensa, les queixes dels usuaris continuen creixent cada dia a internet. I no només són pels preus, sinó que també s’han detectat estafes amb les fiances.

Franco assegura que, ara per ara està bé, però ja passa pena sobre què passarà quan la seva filla creixi. Ara ja l’ha haguda d’empadronar a casa d’un amic per poder aconseguir la tarjeta sanitària. Es planteja tornar a Mallorca, on ja va viure 10 anys, però res no li garanteix que si s’ho pensa massa es trobi amb un problema similar.